El nostre menú preferit

Hola nens i nenes, aquí us deixem el nostre menu preferit. Us deixem dues fitxes, però cal dir que totes les altres també han quedat molt maques. Per fer aquesta activitat hem buscat i llegit moltes receptes dels diferents plats típics de Catalunya i al final ens hem decidit per aquests.

Esperem que els proveu i us agradin.

Les nostres receptes

Publicat dins de 4 Gastronomia, Anna Ravell | Comentaris tancats a El nostre menú preferit

Les receptes de Vilanova i la Geltrú

Hola,

ja tornem a trobar-nos i ara us deixem el menú típic de la nostra ciutat.
Us convidem a tots fer de cuiners.
Són plats boníssims!!

El nostre menú

Publicat dins de 4 Gastronomia, Divina Providència | Comentaris tancats a Les receptes de Vilanova i la Geltrú

Les receptes típiques de l’Alt Penedès

Hola amics i amigues, aquests dies hem estat preparant unes receptes de la nostra comarca que de ben segur que us en llepereu els dits!

graella 4 les nostres receptes

Publicat dins de 4 Gastronomia, Sant Ramón de Penyafort | Comentaris tancats a Les receptes típiques de l’Alt Penedès

LES CARAMELLES

CARAMELLES-DIBUIXOS

LES CARAMELLES

Encara una tradició referent a la guerra amb els moros explica que feia molts mesos que aquests tenien voltada la ciutat sense poder-hi acabar d’entrar, però els barcelonins tampoc ja no podien sostenir el setge puix que mancaven dels elements principals. En això va arribar el dia de Pasqua, els catalans ja no podien aguantar més, en tota la ciutat no restava altre menjar que una saca de farina, un bot de vi i un anyell molt gros. El rei dels barcelonins va pensar que amb tan poc menjar no n’hi havia ni per poder resistir un dia i va tenir una pensada. Va fer pujar un dels seus valents soldats dalt de la torre més alta de la muralla, que era la que s’esqueia vers l’indret que comentem i amb una trompa perquè el sentissin bé, va parlar als moros i els va dir que havia arribat el dia de Pasqua, que era molt principal i sagrat per als cristians, que ho celebraven amb carn d’anyell, bones coques i bon vi, i que encara que ells, sarraïns, no seguissin les mateixes festes que els catalans, els volien obsequiar amb les viandes que menjaven perquè veiessin que eren generosos.

Així que hagué acabat de parlar, els nostres van llançar muralla avall la saca de farina, el bot de vi i l’anyell.

El rei moro va interpretar el present com a indici de riquesa i d’abundància que era precisament el que s’havia proposat el rei de Barcelona. Va creure que els barcelonins comptaven amb forces provisions i que podien resistir un setge molt llarg quan ells no estaven en condicions de mantenir-lo i va decidir desistir de l’encerclament i deixar la ciutat lliure.

De seguida que Barcelona va tenir la sensació que els moros se n’anaven la gent es va tirar al carrer portada per una gran alegria: en grups anaven cantant i en record d’aquella data memorable cada any pel Dissabte de Glòria el poble va sortir a divertir-se i va formar colles i grups que van anar a cantar davant de les cases de les autoritats, dels amics i dels coneguts; la gent era obsequiada amb una cantada feia present a la colla de coques vi i anyells, com ho va fer el rei assetjat amb els moros.

El costum encara subsisteix i s’anomena Caramelles, i així com abans només el celebrava la ciutat de Barcelona ara està estès per tots els pobles de Catalunya.

Històries i Llegendes de Barcelona , escrit per Joan Amades

Publicat dins de 3 Llegendes, 5 Festes populars, Escolàpies-Llúria | Comentaris tancats a LES CARAMELLES

El modernisme

ITINERARRI PEL BARRI DE L’EIXAMPLE

El dia 19 del 10 del 2011 vam fer una volta pel barri de l’Eixample Dreta. Vam anar els dos quarts i tres professors.

Vam començar a caminar i ens van explicar què era el Modernisme i qui era el Pla Cerdà. Vam entrar al Conservatori de la música, a la Cara dels Barons Quadres, després ens van explicar qui va fer cada casa i per què ho havien fet. Vam anar per moltes cases com la casa Thomas, la casa de les Punxes, l’església dels Maristes i moltes cases més. Més tard vam anar a esmorzar al Passeig de Sant Joan.

Al final no vam tenir temps d’acabar el recorregut i un altre dia l’acabarem.

Miquel Prada

Publicat dins de 2 Itineraris, Escolàpies-Llúria | Etiquetat com a | Comentaris tancats a El modernisme

EL MENÚ DE LA FUNDACIÓ PRIVADA MARE DE DÉU DEL CARME DE BELLPUIG

Hola a tots i totes,

Esperem que us agradi el menú que hem elaborat amb productes i plats típics de la nostra comarca, l’Urgell.

A més, vam fer a l’escola el pastís típic Urgellenc i us podem ben assegurar que és boníssim.

graella4a_Les_nostres_receptes

Publicat dins de 4 Gastronomia | Comentaris tancats a EL MENÚ DE LA FUNDACIÓ PRIVADA MARE DE DÉU DEL CARME DE BELLPUIG

Els esgarrapacristos

Diu la llegenda  que pel carrer de la costa un parell d’escuragots, en Gardela i en Pou de Vi, van entrar a la rectoria per demanar una mica de vi a canvi de fer alguna feina. El mossèn però, els va fer fora.

– Donaria el que fos per tenir una bóta de vi que mai no s’acabés- va dir en Gardela.

– Una bóta de vi que no deixes de rajar!- va exclamar en Pou de Vi.

 

I de cop i volta se’ls aparegué el Dimoni

– He vist com el mossèn us feia fora i us ofereixo un tracte: Si aconseguiu que el mossèn us beneeixi tindreu una bóta que no es buida mai de vi. Teniu 5 anys per aconseguir-ho si no m’enduré la vostra ànima a l’infern

Els dos van acceptar el tracte sense pensar-ho. Un any abans de que s’acabés el tracte va arribar un artista  per fer el retaule  de l’església de Santa Maria i les figures que acompanyaven la processó de Dijous Sant. Va treballar durant un any i va necessitar models per a fer les  figures dels passos. L’artista va decidir que per inspirar-se en fer les figures d’aquells que van despullar Jesucrist ho faria en els dos escuragots de la ciutat. I així , en Gardela i en Pou de Vi van fer de models.

 

El diumenge de Rams, el mossèn va beneir els nous misteris. Les figures dels escuragots estripaven les vestidures de Crist i deixaven al descobert les ferides de les fuetades. Van quedar tan bé que hom els va anomenar els esgarrapacristos.

El dimoni se’ls va presentar i va comprovar que el mossèn els havia beneit i els dos escuragots van dir:

– Segur que no ets capaç de deixar-nos la bóta fins que portem banyes com les teves.

El dimoni va acceptar però el s va advertir que viurien eternament, farien d’esgarrapacritos a setmana santa i tindrien tot el vi que voldrien, però si algun dia lluïen banyes com ell, se’ls enduria a l’infern.

Va passar temps i temps i va arribar la Guerra Civil, on es va cremar el Crist dels passos de Setmana Santa. Després de la guerra es va fer un de nou, però ja no quedava bé amb les figures dels esgarrapacristos, que van deixar de sortir de processó.

Aquell maig, però, es va celebrar per primer cop la Cremada del Dimoni, (festa de Badalona) i com era una època de postguerra i havia pocs diners, es va decidir utilitzar les figures estrambòtiques dels esgarrapacristos com a dimonis… i els van repintar  i clavar unes banyes. Tot seguit, les figures van ser cremades a les festes.

Aquella mateixa nit se’ls va presentar el dimoni :

– Senyors, tot s’acaba en aquesta vida, vinc a buscar-los. Però no us preocupeu, al meu reialme les botes sempre ragen !! – i se’ls va emportar, i a l’arribar van veure que a l’infern les botes ragen… aigua !!

I des d’aleshores, en Gardela i en Pou de Vi, vestits amb banyes, es passegen com ànimes en pena per Badalona. Només tenen una feina… arreplegar , si poden, una mica de vi d’on sigui. Si alguna vegada se us buida la bóta o us roben una ampolla de cava, segur que són aquests dos dimoniets incansables : els esgarrapacristos.

 

Publicat dins de 3 Llegendes, Santíssima Trinitat | Comentaris tancats a Els esgarrapacristos

La llegenda de la Mare de Déu de Bellvitge

Hola a totes i a tots!

La nostra escola, Sant Jaume de la FEP, em treballat la llegenda de la Mare de Déu de Bellvitge. Primer la vam conèixer i després la vam dibuixar entre tots.

Esperem que us agradi i que la gaudiu tant com nosaltres!

LLEGENDA DE LA MARE DE DÉU DE BELLVITGE

Fa molts anys hi havia dos pastors que estaven en el camp. De sobte va caure un llamp que va trencar una olivera. El pastor més jove va tallar una verge amb la fusta de l’olivera. Van aparèixer dos lladres que els van robar les ovelles i la verge. De cop van veure uns soldats i els lladres es van espantar i van llençar la verge al pou. Va passar el temps i un dia uns pastors van trobar la verge. Es van emportar la verge a  casa seva, al poble de Malvitge. Van decidir portar-la a la Seu de Sant Pau del camp. Mentre els monjos decidien que fer amb ella, la verge va desaparèixer. Uns dies després els mateixos pastors que l’havien trobat, la van tornar a trobar, era un miracle!
Va passar el temps i la gent deia que la verge feia miracles. Llavors van decidir  fer-li una capella amb un campanar. Com que hi havia moltes inundacions van decidir aixecar les parets de la capella, cosa que va fer que el campanar quedés molt baixet.
Amb el temps la capella i la verge han sofert: incendis, guerres… i per això han hagut de substituir la verge varies vegades. Però la verge sempre ha cuidat als hospitalencs i per això van canviar el nom de Malvitge per Bellvitge.

Publicat dins de 3 Llegendes, Escola Sant Jaume de la fep | Comentaris tancats a La llegenda de la Mare de Déu de Bellvitge

LLEGENDES -TÀRREGA-

4.- La Llegenda de les Santes Espines

Llegendes de l’Urgell:
Els nois i noies de Quart de l’Escola Pia de Tàrrega, han dut un bon grapat de rondalles de l’Urgell. El recull més gran ha estat el de la llegenda de “Les Santes Espines”. També hem escoltat: “La Senyora de Tornabous”, “La Mare de Dèu de l’Alba”, “Sant Eloi” i fins i tot ens ha arribat la del “Timbaler del Bruc” que s’ha desviat una mica del seu repic habitual.
Hem aplegat els dibuixos en un collage.

Publicat dins de 3 Llegendes, Escola Pia | Comentaris tancats a LLEGENDES -TÀRREGA-

Santa Madrona. La patrona oblidada de Barcelona

SANTA MADRONA
La patrona oblidada de Barcelona

Diu la tradició que Santa Madrona va néixer a Barcelona, i que el seu pare, després d’enviudar va anar a viure a Tessalònica (una ciutat grega). Allà, el seu pare es va tornar a casar, però la seva madrastra no l’estimava. Madrona va decidir entrar a servir a casa d’una senyora molt rica que es deia Plantilla, que era jueva i odiava molt els cristians.
La donzella Madrona quan podia anava a l’església a resar. Quan la senyora Plantilla es va assabentar, va ordenar que la portessin a casa. La va lligar a un banc, la va fuetejar molt fort i la va deixar lligada tot un dia i la nit. Però va venir un Àngel que la va deslligar i la va portar a l’església sense obrir cap porta. La Madrona li va donar les gràcies a Déu. Quan la senyora Plantilla ho va saber, molt enfadada, la va tornar a lligar i fuetejar al mateix banc, deixant-la tres dies lligada sense menjar. L’Àngel, per segona vegada la va tornar a deslligar del banc i la va portar a l’església sense obrir cap porta. En veure això, Plantilla, amb una fúria infernal va repetir les fuetejades amb tanta força que la va matar.
La gent de Tessalònica la va enterrar amb molta devoció i anaven moltes vegades a resar per ella. Passat un temps els turcs van conquerir l’illa i per humiliar els cristians, van vendre a uns mercaders francesos per vint-i-nou monedes de l’època el cos de Santa Madrona. Si l’haguessin venut per trenta monedes haguessin pagat el mateix que es va pagar per Jesús.
Els mercaders francesos la van pujar a una de les seves naus i es van dirigir cap a Marsella. Quan van passar per la costa de Barcelona, de sobte es va posar el cel molt negre i va començar a ploure molt fort i els mercaders van decidir esperar que passés la tempesta fora del mar, al peu de la muntanya de Montjuïc. Una estona després va tornar el bon temps i els francesos van pujar el cos de la Madrona a una de les naus i van continuar el viatge, però el temporal començava cada vegada que embarcaven el cos de la Santa, una i una altra vegada. Finalment els francesos es van adonar que la Santa Madrona volia quedar-se a Barcelona. Van tornar a terra ferma i li van construir una petita ermita a la mateixa muntanya de Montjuïc.
Ha passat el temps, però en aquell lloc encara existeix l’ermita de Santa Madrona, molt a prop de la nostra escola. Aquesta Santa és tan coneguda al nostre barri que, a part de l’ermita, també hi ha una església amb el seu nom al carrer Tapioles, una plaça i una avinguda a la muntanya de Montjuïc.

Aquí us deixem aquesta llegenda que esperem que us hagi agradat i una foto de l’ermita amb tots nosaltres.

Alumnes de 4t.A i 4t.B de l’escola Anna Ravell

Publicat dins de 3 Llegendes, Anna Ravell | Comentaris tancats a Santa Madrona. La patrona oblidada de Barcelona